COM ESCRIURE LA TEVA COREOGRAFIA
Per Xavier Badiella
Per tal que ningú interpreti de forma errònia el contingut d’aquest escrit, deixeu-me aclarir que el contingut del mateix no tracta de com pots crear una coreografia per a una música que t’agradi. El propòsit és ajudar a expressar el millor possible i de forma intel·ligible els diferents passos i figures que conformen una coreografia que ja tenim assumida i apresa. És a dir, com reflectir en un paper un ball que ja coneixem prèviament i que volem transmetre a l’altra gent perquè en puguin gaudir igual que nosaltres.
Cal tenir present que un full de ball només és una representació gràfica d’una cosa que té una dimensió i acció en un món tridimensional (un ball). El full, doncs, no pot abastir tot allò que volem expressar, només en dóna unes pautes concretes. La resta la posa cada persona de forma individual.
Aclarit tot això, primer de tot us proposo conèixer les parts de les que consta un full de ball de tipus estàndard, tal i com s’expressen arreu del món. Tenint present que un mateix model admet sempre certes particularitats segons el país on s’origini.
Els fulls de ball que tots coneixem i que podem trobar a les diverses webs tant del nostre país com estrangeres, estan composats de les següents parts:
- TÍTOL del ball o coreografia
- DESCRIPCIÓ de com és aquesta coreografia
- HEADINGS encapçalament de les parts del ball
- STEPS passos que cal fer per tal de ballar
- ALTRES que poden ser els TAGS i els PONTS / BRIDGES, els RESTARTS, ABC o balls seqüencials / phrased.
- INTROS. Quan s'ha d'entrar a un ball?
Anem doncs a desgranar cada una d’aquestes parts que conformen un full de ball.
TÍTOL o nom del Ball
Si la potestat de titular una coreografia és del seu creador o creadors cal que tinguin en compte certes qüestions.
El més habitual és que la coreografia porti el nom de la cançó. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients. L'avantatge obvi és que de seguida es relaciona el ball amb la música utilitzada per ballar-la. Però l'inconvenient rau en que podem trobar-nos que aquesta opció també l'hagin escollit altres coreògrafs per aquesta mateixa cançó. Tindrem aleshores diverses coreografies amb el mateix nom.
Aquest es el cas del "Think Of Me" de M. Alba Selves amb música de "The Mavericks". Més de mitja dotzena de balls porten el mateix nom (els d'Anita Ludlow, Margaret Barnes, Pearl De marco, Debra Jacobs o Gilles Labreque) i no tothom balla la mateixa coreografia.
Altres opcions serien els noms dedicatòria a una persona o a una entitat especifica. Trobem el ball "Aina" d'en Raycountry o el "Fraternal Stomp" d'en Rafel Corbí com a exemples coneguts.
El nom descriptiu pot ser un recurs força útil. Així tenim el "Kick First" de la Tonnie de Wit que naturalment comença amb un Kick.
Una opció que us recomanaria seria la del nom referent, és a dir, que el nom faci referència a quelcom de la cançó, al tema o part del text de la mateixa. Tenim el "Clikety Clak" d'en Peter Metelnick amb la cançó "Southbound Train" d'en Travis Tritt.
Tema apart seria quan una coreografia agafa certa popularitat i tothom acaba coneixen amb un altre nom diferent del que el coreògraf ha escollit. Podem posar força exemples: "Baby Likes To Rock It" d'en Rick Meyers conegut com a Chu Chu Train o el "Chew Chew Spit" de l'Elisenda + C-58 que alguns anomenen l'escupitajo.
Pitjor són els casos en què s'ha canviat el nom sense cap motiu com és el cas del "Cowboy Strut" conegut per alguna gent com a Sureño. O el "Dizzy" de la Jo Thompson que algú anomena Fort Port Swing, qui sap el per què? Amb aquestes denominacions l'únic que s'aconsegueix és que la gent es despisti o es confongui de ball.
Amb tot, quan estem traduint una coreografia que té el seu propi nom i dins el nostre àmbit és conegut popularment amb un altre nom, és bo posar al full de ball dins l'apartat del títol del ball, la nomenclatura AKA (Almost Know As, que vol dir: També conegut com). El "All Week Long" d'en Peter Metelnick, que ell mateix anomena també 7 Nights to Rock, "Slapin Leader" de Gayle Brandon, Aka Jambalaya, que és el nom més popular a casa nostre,... però sempre respectant el nom original del coreògraf.
DESCRIPCIÓ
Dins l’apartat de la descripció del ball, el més important és que consti l'autor/a de la coreografia, doncs només ell/a ens pot resoldre del cert qualsevol dubte que tinguem.
Sota el terme "desconegut", malgrat que sigui certa l'expressió en balls força antics, molts cops s'amaga les poques ganes de buscar la informació real de qui ha escrit una coreografia.
Habitualment en aquest apartat s'hi fa constar el número de counts que té el ball. En aquest apartat, al nostre país fem servir el mot “temps” per anomenar el que realment son “beats” dins la frase musical de la cançó que estem coreografiant. És per això que es fa servir el mot “counts” per dir quants beats “contem” en cada mesura o frase musical.
El número de parets pot ser des d'una, dues, tres o quatre.
Evidentment, cal anotar la música sobre la que hem fet la coreografia, informant del títol de la cançó, l'autor o cantant, el CD i tot allò que faci referència a la música i creguem interessant per la recerca del tema.
És convenient especificar la “Intro” (numero de counts previs a l'inici del ball) per tal facilitar als qui vulguin ballar-lo, doncs se suposa que hem comptat la cançó per poder-ne fer la coreografia.
El “Bpm” de cada cançó ens servirà per saber la velocitat de la música, el “Motion” o caràcter que cal donar al ball segons la música que haguem escollit.
El nivell de dificultat és un tema que molts cops sens fa escàpol puig que no existeix un criteri comú al respecte i tothom ho determina d’una manera un xic intuïtiva. Amb tot, és bo tenir una idea de la dificultat de la nostra coreografia alhora d’escriure el ball. Hem de pensar que escrivim perquè l’altre gent ho pugui utilitzar per aprendre i és bo saber el grau de dificultat per decidir si volem aprendre un ball o no. Cal tenir present que part de la dificultat d’un ball pot venir determinada per paràmetres que ja hem esmentat anteriorment, tals com el número de counts, les parets o el “Bpm”.
Si es tracta d’una traducció d’un ball que hem trobat a un altre Web, recomanaria de posar el lloc d’on hem extret la informació i qui ha fet la traducció.
És interessant també posar la data en què hem escrit el ball, més a títol informatiu (de caire fins i tot històric) que no pas sentit pràctic. Igualment, en traduccions és bo posar la data de la corografia si existeix i la de la traducció; hem de tenir en compte que en alguns casos els coreògrafs poden rectificar passes dins d’un ball si ho creuen convenient i nosaltres tenir el full antic en comptes del nou. És el cas del “Karen’s Cha Cha” de la Katerina Van Kemenade.
HEADINGS
També anomenat capçalera, és on anotem els moviments i passos que cal fer en la coreografia. Els Headings s’agrupen habitualment en quatre o vuit counts, ja que quatre i vuit són una mesura musical o mitja frase musical. Només en el cas del Vals els agruparem de tres en tres o de sis en sis.
El Heading ens és útil principalment per a recordar un ball que ja coneixem, ja que si és nou i aquest té moviments complexos els headings només ens serviran com a titulars de la noticia i caldrà llegir-se la descripció dels steps per esbrinar com és el ball.
En el cas de balls senzills, amb el heading hauria de ser suficient per poder ballar-lo. Amb tot, és bo que si llegim un ball que no coneixem, ho fem a consciència, que no ens farà cap mal!
És bo utilitzar la nomenclatura internacional a l’hora d’escriure els Headings, més que res, perquè gent d’altres països puguin consultar el teu full de ball i entendre’l encara que la resta del ball no estigui en el seu idioma. Un bon heading pot marcar la diferència i fer que la persona acabi ballant la teva coreografia o se n’oblidi. També ens servirà a nosaltres per poder llegir les coreografies de webs estrangeres.
STEPS
Ja hem comentat en els headings que agrupàvem els “counts” en quatre i vuit. És ara quan toca donar forma escrita als passos que volem que la gent faci d’acord amb allò que tenim pensat per a la nostra música.
Ja que descrivim moviments, cal diferenciar-ne dos tipus: aquells que comporten canvis de pes i aquells que sols realitzem una acció sense cap canvi de pes.
En ambdós casos cal indicar el peu o la part d’ell que fa l’acció, quina és aquesta acció i la direcció amb què cal fer-la.
En moviments amb canvi de pes, per defecte, aquest pes recau en el peu que hem anomenat en la descripció després de realitzar-la. És a dir, on vagi el peu també ha d’anar-hi el pes.
Exemple:
Peu dret pas endavant (el pes quedarà al peu dret, no es quedarà enrere al peu esquerre)
Peu dret pas a la dreta (el pes quedarà al peu dret, no es quedarà al peu esquerre)
Sabem que no sempre és així. Aleshores cal especificar en quin peu ens quedarà el pes. Aquest és el cas d’un Step Turn.
Exemple:
Peu dret pas endavant (el pes quedarà al peu dret, no al peu esquerre)
1/2 volta esquerra (el pes el podem deixar indistintament al peu dret o a l’esquerre segons ens convingui de cara al moviment següent)
L’anotació correcta per a aquest moviment, si es tracta d’un Step Turn estàndard, serà doncs:
Peu dret pas endavant (el pes quedarà al peu dret, no al peu esquerre)
1/2 volta esquerra, pes sobre el peu esquerre.
En els moviments sense canvi de pes tals com l’Scuff, el Kick o el Hook, la descripció ha de ser igual que l’anterior. Cal anotar el moviment, el peu o part d’ell i la direcció. La diferència rau en el fet que el següent moviment caldrà fer-lo necessàriament amb el mateix peu.
Cal tenir present que ballar és molt semblant a caminar; estem constantment alternant el pes d’un peu a l’altre. Només en casos concrets com un “Jump” o “hop” (és a dir un salt amb una cama o dos) fem moviments amb desplaçament sense alternar canvis de pes.
Resumint, doncs, cal tenir present aquesta mnemotècnia, MOVIMENT, PEU i DIRECCIÓ.
Amb la utilització de la nomenclatura internacional ens podem estalviar d'escriure més del compte: un piquem de mans passaran a anomenar-se “Clap”, ni tan sols caldrà posar “Claps your hands”; el mateix passa amb el espetegar els dits: amb un “Snap” és suficient, ens podrem estalviar el “Sanp your fingers”; amb la famosa puntada o puntada de peu passa el mateix: amb un “Kick” és suficient.
El mot “sincopat” és el nom que en Linedance s’utilitza per anomenar aquells moviments o passos on afegim un o varis canvis de pes més que els counts o beats musicals que descrivim. S’expressa amb el signe “&”.
Trobarem moviments que per definició ja són sincopats i d’altres que ens permetran sincopar-los segons ho creguem convenient.
Són moviments sincopats d’origen els Shuffle, Sailor Step, Coaster Step, Chasse, Mambo Rocks o Cross, entre altres. Són també doblament syncopats el Sailor Shuffle, Rocking Chair o el Heel Jack.
La descripció dels girs es pot fer de diverses maneres: des d'escriure la paraula mitja volta o un quart de volta, passant per la descripció en graus 45º, 90º 180º. S’aconsella utilitzar les fraccions, ja que són sempre més fàcils i entenedores per tothom: 1/4, 1/2 , 3/4, etc Evitarem confusions.
Les direccions dels moviments cal que siguin sempre molt clares, sense necessitat de fer cap matís: endavant, enrere, a la dreta, a l’esquerra, en diagonal, a lloc.
Compte amb el mot “costat”, evitem sempre fer servir aquesta paraula en la descripció de direccions. És millor 1/2 volta dreta que 1/2 volta al costat dret. Fem servir la paraula “costat” només per indicar si un peu o l’altre han de quedar junts amb el seu parell. Aquest cas és igualment vàlid per a la paraula castellana “lado”.
Les parets es poden identificar molt fàcilment fent servir el sistema horari, amb el benentès que l’inici de la coreografia és sempre les dotze (12:00), el costat dret serà sempre les tres (3:00), l’esquerra serà les nou (9:00) i la paret del darrere les sis (6:00). D’aquesta manera, quan descrivim un gir de 1/4 de volta dreta, hom pot afegir-hi al final de l’explicació del moviment el costat horari on ha de quedar situada la persona. En aquest cas, a les tres (3:00).
De la mateixa manera podem definir les diagonals, una diagonal a la dreta seran la 1:30 i una a l’esquerra enrere seran les 7:30.
No utilitzarem la descripció de direcció en sentit horari o contra el sentit horari, ja que si el ball té uns quants girs, al final tothom s’embolica.
La definició del sentit horari només la usarem pels balls de cercle, ja que per defecte la persona que guia el ball comença sempre en sentit contrari a l’horari, que és com es balla a tot arreu.
Hom pot abreujar les descripcions dels steps, fórmula força acceptable, però cal tenir present quelcom que ens ajudi a decidir si podem o no simplificar aquesta explicació. Un punt a tenir en compte és la dificultat del ball i a qui va dirigit aquest: si és per a principiants, serà millor no abreujar cap explicació, mentre que si es tracta d’un ball de més nivell sí que podem fer-ho. Ens trobarem, doncs, que un shuflle endavant el podem representar de dues maneres diferents essent el resultat el mateix.
Shuffle dret:
1.- Peu dret pas endavant
&.- Peu esquerre pas prop del dret
2.- Peu dret pas endavant
O simplement escriure:
1&2.- Shuffle endavant Dreta, Esquerra, Dreta.
El mateix succeiria si descrivim un shuflle amb un gir de 1/2 volta.
Shuffle dret ½ volta esquerra:
1.- 1/4 volta esquerra, peu dret pas a la dreta
&.- Peu esquerra al costat del dret
2.- 1/4 volta esquerra, peu dret pas enrere
La forma abreujada ens quedaria, doncs:
1&2.- Shuffle Dret endavant 1/2 volta esquerra.
També s’utilitza aquesta fórmula per a moviments tals com el Grapevine o el Jazz Box. Amb tot, és preferible sempre fer tota la descripció per tal que el full del ball quedi tot ell més unificat. Naturalment que aquestes fórmules abreujades no es poden utilitzar quan el moviment que descrivim no és l’estàndard utilitzat habitualment; aquest seria el cas d’un Grapevine sincopat o d’un Jazz Box que l’últim moviment pogués ser un Point.
També s’utilitza en alguns fulls de ball l’abreviatura que determina el peu que fa el moviment. En fulls de llengua anglesa podem trobar escrites desprès de la numeració del moviment les lletres RF (Right Foot). Vol dir que és el peu dret qui efectuarà el moviment; LF (Left Foot), en cas de que el moviment el faci el peu esquerre; no sempre s’utilitzen aquestes lletres doncs cada idioma fa servir les seves abreviacions.
Anglès:
RF: Right Foot
LF: Left Foot
Francès:
PD: Pied Droite
PG: Pied Gauche
Castellà:
PD: Pie Derecho
PI: Pie Izquierdo
Català:
PD: Peu Dret
PE: Peu Esquerre
El mateix sistema s’utilitza per escriure les coreografies de Two Steps o les del Night Club, on és important determinar quins són els moviments lents i els ràpids.
Anglès:
S: Slow
Q: Quick
Català:
L: Lent
R: Ràpid
El cas particular dels balls de Cuban Motion, concretament el Cha–Cha, quan escrivim sobre aquests ritmes és habitual fer l’inici de la coreografia amb el darrer pas sincopat del moviment últim del ball. Així doncs, el count nº 1 és el darrer d’un Chasse, Shuffle, Sailor Step o fins i tot un Coaster step, amb la qual cosa la coreografia acabaria amb el count nº 32 i la corresponent & que enllaçaria amb el count nº 1 per completar el moviment.
Tenim exemples com el ball "Clocks" de José Miguel Belloque o el "Bridges to Your Heart", de Kathy Brown.
Per enllaçar un apartat de la coreografia amb el següent, en aquest casos, es conserva el moviment sencer en un mateix apartat i es numera la part final amb el count nº8 & 1 començant la següent part amb la numeració de counts a partir del nº 2. D’aquesta manera evitem trencar la descripció de moviments en dues parts separades de la coreografia.
TAG o BRIDGE
Tag vol dir, entre altres accepcions, “afegir”. I Bridge vol dir “pont”. S’utilitzen indistintament en el món de les coreografies de Linedance per anomenar aquelles parts d’un ball que li adjudiquem uns passos diferents de la rutina principal.
Això és dona en els casos en què la música té un afegit després d’una estrofa o desprès de la tornada per tornar a enllaçar altre cop amb la pròpia rutina de la cançó. Aquest és el cas del ball "Sunday Driver" de Javier Rodríguez.
També es dona quan enmig d’una estrofa o de la tornada hi trobem un afegit musical diferent de la rutina d’aquesta estrofa o tornada.
Per descriure aquesta part de la coreografia, hom ho fa sempre al final de la rutina principal i cal indicar sempre després de quina paret o número de rutina cal ballar-lo. També es pot indicar abans de quina paret o rutina cal ballar-lo. En alguns casos ens podem trobar que aquest Tag o Bridge calgui ballar-lo diverses vegades, com ens trobem amb el “I Can’t See You” d’en John “Tiki” Tacker. Cal, doncs, indicar a quines parets cal fer-ho.
RESTART
Un ball que té un o diversos restarts vol dir que dins la seva música podem trobar que una estrofa o tornada, en alguna de les seves repeticions, el compositor l’escurci per qualsevol motiu.
Així doncs, ens trobarem que si hem coreografiat una cançó on tant estrofa com tornada estan escrites a 32 counts, ens aparegui una de les estrofes o tornades en un número inferior (com podria ben ser 24). Ens trobaren que a l’hora de ballar-lo, quan arribem a aquesta part de la música, anem fora de l’estrofa o tornada.
És força habitual, per mantenir el ritme del ball, anotar al final de la coreografia (tal com hem fet en el Tag o Bridge) el que s’anomena un Restart, és a dir, que a la paret o rutina que correspongui aquesta variació cal ballar només fins els counts concrets que tingui aquesta estrofa o tornada. Com a exemple tenim el “Better Together” de la Françoise Guillet. L'anotació és tant senzilla com això:
Restart: A la paret nº 5 ballar només fins el count 12 i començar el ball des de l’inici.
Naturalment que també s’hi pot afegir, a l’igual que a l’apartat dels Tag o Bridges, la numeració horària per saber a quina paret estarem mirant quan haguem de fer el Tag, Bridge o Restart.
BALL SEQÜENCIAL o PHRASED DANCE
S’anomena ball seqüencial aquella coreografia en la que els passos que hem de fer són diferents segons l’estrofa o tornada de la cançó. També podem seqüenciar un ball si la cançó té diferents estrofes o frases musicals molt diferenciades entre sí, fins i tot amb ritmes musicals completament diferents. En algunes webs podeu trobar-los sota la denominació de balls “ABC”.
La primera cosa que cal fer en una coreografia de ball seqüencial és informar-ne a l’apartat de la descripció del ball. Seguidament cal anotar quina part de la coreografia correspon a cada part de la música i l’ordre en què és succeeix en el ball. És a dir, explicar la seqüència i amb quin ordre haurem de ballar la tal coreografia.
En les coreografies seqüencials s’utilitza habitualment l’ordre alfabètic per anomenar cada part diferent de la coreografia. Una coreografia seqüencial simple seria una part “A” per a l’estrofa i una part “B” per a la tornada. Aquest seria el cas del ball “A Country Boy” d’en David Vilellas. L’estrofa de la cançó és la part “A”, mentre que la tornada és la “B”.
Hi ha peces musicals més complexes que es predisposen a seqüenciar més parts de la cançó. Hom també pot seguir fent servir l’ordre alfabètic per denominar-les. Així tenim el ball “Això És Pecat” de Cati Torrella, on trobem fins a cincs parts diferents: A,B,C,D i E.
Si ens preguntem quants counts tindrà una coreografia seqüencial, la resposta serà la suma dels counts de cada part d’ella: 68 counts té “A Country Boy” i fins a 184 en tindria el ball “Això És Pecat”.
INTROS: quan he d'entrar a un ball?
Curiós tema aquest de les Intros a les coreografies. Molts cops ni s’esmenten als fulls de ball, fins i tot he vist algunes discussions, suposadament tècniques, dient disbarats seguint uns criteris estrambòtics. En aquest afer com en d’altres, trobes gent i parers de tota mena. No pretenc resoldre cap problema però sí anotar algunes qüestions que hem comentat amb altres bons mestres, sobretot estrangers, tant americans com europeus, sobre aquest tema, i clarificar certs errors que es cometen sovint, sortosament cada cop menys.
Per què s’escriuen les Intros als fulls de ball?. La pregunta pot semblar banal però té la seva importància. Recordem per exemple el ball “Toes” de la Rachael McEnaney: que succeeix? Que comencen a ballar després del primer vers que canten; per què? Per tal d’evitar fer un Restart a la coreografia. La Rachael ens fa entrar en el segon vers, puig que el primer té un compàs de menys, i d’aquesta manera facilita la memorització del ball. Aquest seria un bon exemple del perquè cal anotar l’Intro, però anem per parts.
El concepte Intro, que no és res més que l’abreviatura del mot “introducció”, tant en català com en anglès, s’utilitza de manera semblant en la música com nosaltres ho fem en les coreografies, tot en pro de la pròpia composició, tant musical com de passos que volem ballar. Això és força obvi: per tal d’iniciar una cançó o una coreografia cal estar preparat i per això els compositors posen uns compassos previs a la pròpia peça musical que nosaltres utilitzarem per contar-los a l’iniciar el ball.
Molts cops la peça musical comença amb una petita introducció instrumental per després afegir-hi la percussió com a vertadera Intro. Ho catalogaríem com una Pre-Introducció després de la qual vindria la vertadera Intro. També podem trobar composicions on l’Intro és molt llarga i les vocals no entren fins a un o dos versos instrumentals. Fins i tot tenim composicions que no tenen cap tipus d’introducció i les vocals comencen amb el primer toc musical.
Una norma acceptada arreu és la d’iniciar el ball amb les vocals, és a dir, quan es comença a cantar. Aquesta seria una norma bàsica. Escoltem per exemple la cançó “Working On A Tan” d’en Brad Paisley que utilitzem per a la coreografia “Quickly” i veurem que l’Intro de 32 inicia la música amb l’entrada del cantant; ara bé, no sempre és així. Tenim molts exemples concrets on podem trobar que el compàs musical no coincideix amb l’entrada del cantant. Que les veus entrin un o mig compàs abans de la composició musical o fins i tot després d’aquesta, és bastant habitual. Un cas concret seria la cançó d’Smokie “Have You Ever Seen the Rain” amb la que ballem la coreografia “Pitter Patter”; en aquest cas la veu entra dos temps després d’iniciar el primer compàs de la música, és a dir, l’Intro seria de 8, mentre que la veu entra al count 10. Un error comú és començar a ballar al count 10 quan el correcte és fer-ho al count 8. El mateix succeeix amb la cançó d’Alan Jackson “There Goes” i el ball “Big Black”, l’Intro és de 32 i les vocals entren a 34. El cas contrari seria quan el cantant comença abans del compàs musical. És el cas de la cançó “Streets Of Nashville” de la Claudia Curch: la música té una Intro de 32 counts, mentre que les vocals s’inicien al count 30; cal iniciar doncs el ball al count 32, malgrat que la cantant entri abans. El mateix succeeix al ball “Spanish Cha”, en que les vocals entren a 30 i la música a 32 (anotem que 32 counts és la longitud habitual de les composicions musicals tant per al Vers com per a la Tornada, és a dir, dues frases musicals de 16 counts cada una).
Si bé aquest criteri pot ser la base per anotar les Intros, tinguem present sempre que nosaltres ballem la música i aquesta no ve determinada exclusivament per les veus del cantant, la veu es un complement més de la peça musical, les vocals (o la veu del cantant, línia vocal o melòdica) ens podem determinar l’accent que posem en la coreografia, malgrat que siguin part de tota la composició no necessàriament ha de seguir el mateix compàs que segueix la línia de percussió o línia Ritmica (habitualment la bateria) que es la que majoritàriament es coreografia.
Trobarem tants casos particulars com vulguem, doncs de composicions musicals n’hi ha infinites. Hem de tenir clar el perquè determinem l’Intro en un moment o altre i què significa el fet de fer-ho en un o altre moment. No estem parlant del cantant que interpreta la peça musical sinó de quan nosaltres ens incorporem a la peça musical amb la nostra interpretació plàstica; de la mateixa manera que els cantants necessiten una pauta per tal d’incorporar-se a la peça musical, nosaltres també necessitem aquesta pauta. Ja hem apuntat que una forma força lògica i fàcil és quan les vocals coincideixen amb un compàs musical. El fet que las vocals entrin un compàs abans o després de la música no ens hauria de suposar cap dubte, ara bé, què succeeix quan les vocals entren al mateix temps que el primer toc instrumental o ho fan bastants compassos més tard?.
Temps de cortesia és l’espai de temps que es deixa perquè la gent identifiqui la peça musical i surti a la pista per ballar. Aquest seria un altre criteri a tenir en compte a l’hora de determinar l’Intro d’una coreografia. Molts cops ens apressem a començar a ballar de seguida, com és el cas de la coreografia “La Chico”; molta gent comença a ballar amb l’enumeració que fa el cantant, “uno, dos, tres, cuatro” i tot seguit segueixen dos versos instrumentals, per començar les vocals després de 64 counts. El temps de cortesia seria començar a ballar al count 32 del primer vers instrumental, per tal que tothom es pugui col•locar a la pista. Curiosament però, en el ball “Chill Factor”, al nostre país comencem a ballar al count 48, completant tot un vers de la peça musical, no pas quan entren les vocals, que ho fan força més tard, és a dir, deixem un temps per tal que tothom es pugui col•locar a la pista; en canvi a molts llocs d’Europa comencen just després de la Pre-Intro, amb la qual cosa amb prou feines pots identificar la peça musical que ja estan ballant. Seria bo prendre com a referent, quan les vocals entren força tard, el concepte del temps de cortesia, que ens servirà per donar a la gent l’oportunitat d’agafar el seu lloc a la pista.
Tenim alguns casos particulars poc freqüents que també m’agradaria comentar. És el cas de la peça musical on les vocals entren tot just al començar la música, és a dir, l’Intro no existeix. En casos com aquests, és recomanable començar el ball després del primer compàs, al count 4, tant de la música com de la coreografia. Prenem com exemple la cançó “Listen” d’en Dwight Yoakam amb el ball “Try to Hear”.
Quan el coreògraf vol que les incidències que afecten a una coreografia quedin totes en una mateixa paret fàcil de recordar, pot condicionar l’Intro perquè aquesta ens determini en quina paret cal fer un Restart o un Tag. És el cas del ball “A Sunny Day”: hom comença al count 8 que és realment una Pre-Intro, en comptes de fer-ho a la pròpia Intro, 32 counts més tard, tot en pro del Tag i Restart que trobem sempre a la paret inicial.
Val la pena recomanar que es faci constar l’Intro als fulls de ball, puig que no tots són tan senzills com els de 16 o 32 counts habituals. A vegades el caprici dels cantants no segueix una norma lògica per a nosaltres; el “No Frost” amb la música de Keith Urban “Lil’Gigger” té una Intro de 24, el “Whiskey’s Gone” té una Intro de Pre+8, el “Big Ben” en té 12, el “Clickety Clack” en fa 32+16, i podríem anotar bastants exemples més. És per això que no costa gens facilitar aquesta dada que necessàriament hem hagut de comptar per tal de fer la coreografia.
